La moció que presentàvem des de la CUP, no feia res més que obrir el debat sobre la necessària separació entre l’administració pública i les institucions eclesiàstiques. És evident, que a l’estat espanyol aquesta separació encara és un objectiu que queda lluny. L’herència franquista, ratificada durant la transició, dota d’uns privilegis a l’Església catòlica que no són acceptables en democràcia i que, avui en dia, ja podem dir que són poc més que un anacronisme. Els privilegis fiscals, educatius i econòmics han estat denunciats tant des dels moviments socials com des de l’esquerra. Cada vegada són més les veus que, des del conjunt d’una societat plural i canviant, s'alcen en contra de la influència social i política que encara avui manté la jerarquia eclesiàstica. Això no es contradiu en cap cas amb admetre que venim d’una tradició eminentment catòlica i que moltes de les nostres festes, costums i comportaments col·lectius tenen les seves  arrels en aquesta tradició. Però com en tot, la tradició cal adaptar-la per tal de que tothom se’n senti part per tal de construir una societat plural però realment cohesionada.

La moció que es va portar a debat plantejava qüestions tant òbvies com que calia reconsiderar la presència dels representants de l’església en els actes convocats per l’Ajuntament o plantejar-nos la necessitat de que, a llarg termini, aquells serveis municipals que es donen en instal·lacions de l’Església catòlica hagin de trobar una nova ubicació. A partir d’aquí la resposta de la resta de partits no va ser cap altre que la demagògia, les mentides i els atacs propis de qui sent atacats els seus propis privilegis o de qui, incapaç d’enfrontar-se a privilegis consolidats per segles de tradició, reacciona de manera agressiva en veure destapades les seves pròpies vergonyes i contradiccions.

Ens van dir que volíem atacar als catòlics o van deixar entendre que fèiem un atac personal a la cara visible de l’Església a Sant Sadurní. Evidentment és fals, només cal llegir la moció. També ens van dir que això no era un problema real. No els hi ho deu semblar a ells que és un problema real, però als qui ens preocupa la cohesió social i la igualtat entre sadurninenques evidentment que ho és. O no és un problema real que un servei municipal com l’Escola de Música es doni a les instal·lacions de l’Església catòlica? Saben els regidors i regidores que van votar en contra de la moció, quants alumnes de tradició familiar musulmana, per exemple, hi ha a l’Escola de Música? I tant que ho saben! Però no ho volen veure o els hi és igual, cosa que és pitjor. O quantes famílies musulmanes participen a les Festes dels Barris? La resposta seria més o menys la mateixa. Que no diguin, doncs, que no s’ha d’afrontar aquest debat.

Quan un regidor s’atreveix a dir en el plenari, amb tota naturalitat, que «Espanya és catòlica per naturalesa» (concepció xenòfoba del seu propi país obviant que aquells territoris que ell anomena «Espanya» van ser majoritàriament islàmics durant set segles) és una prova més que evident de que el debat segueix pendent. Que partits teòricament progressistes (em nego a dir-los d’esquerres) prefereixin defensar els privilegis de l’Església enlloc de qüestionar-los és senzillament una vergonya complicada de justificar si no és a través de les mentides i la demagògia que van fer servir per defugir el debat.