Des del meu punt de vista la CUP ha comès dos errors:

1. S’ha allunyat massa del pragmatisme.

2. I s’ha abraçat a la política clàssica.

Ningú qüestiona que la Isabel Vallet, en Quim Arrufat i en David Fernández fossin menys cupaires que cap altre mentre eren diputats, però va ser la seva capacitat per teixir complicitats en qüestions nacionals el que va seduir part de l’electorat que ens va fer confiança el passat 27-S.

Certament, no eren diputats decisius al Parlament, ni la situació política eren tant delicada com l’actual, però podent abrandar una actitud de terra cremada amb tot el que vingués de les files convergents, van decidir construir ponts d’entesa en aquells temes que no eren un atac flagrant a les polítiques socials. 

Aquest és el pragmatisme que reivindico. Sobretot quan sabem que l’extraordinari dèficit fiscal que pateix Catalunya és una causa significativament pitjor per la sanitat i la educació que la tendència classista i segregadora dels governs de convergència. Les dades són senzilles, ignoro quin és el percentatge de diners malversats per la gestió de convergència (15-25%?), però el dèficit fiscal català representa el 100% de la despesa pública catalana en sanitat i educació.

Per acabar, evocant l’abraçada sincera entre Mas i Fernández, en aquesta darrera campanya electoral quan la CUP va prometre que no votaria a Mas com a president de la Generalitat, la nostra formació va abandonar la política en positiu que fins aleshores havia realitzat i se’n havia enorgullit de realitzar. En dèiem nova política.

Doncs sembla que l’hem perdut i l’hem de recuperar. Durant els últims tres mesos la pornografia periodística i mediàtica en la que viu a dia d’avui Catalunya parlava diariament de si Mas sí o Mas no, els tertulians invocaven tota mena de fantasmes del passat i llegien el pòsit del cafè. Nosaltres en som els culpables.

Si no haguéssim volgut treure rèdit del profund odi (polític) que part de la societat sent per CDC i per en Mas, hauríem pogut parlar sobre totes i cadascuna de les propostes polítiques que la CUP va presentar en el seu document per a les negociacions, el “Fil a l’agulla” i hauríem aconseguit obrir el debat polític general.

De totes formes, ometre el “no investirem Mas” en campanya no significava de cap de les maneres que Mas tingués garantida la investidura, sinó desplaçar l’accent de l’atenció mediàtica i negociadora del qui al com i al què.