Després que la CUP hagi confirmat el seu posicionament de no investir a Mas, sembla que Junts pel Sí ha decidit no proposar cap altre candidat i, per tant, anirem a eleccions el proper mes de març. No és en cap cas un escenari desitjable però, excepte sorpresa d'última hora, és el que tindrem. Això no vol dir que s'aturi el procés, ni que el projecte independentista s'hagi acabat. Això va per llarg. Arribats a aquest punt, cal fer algunes consideracions que crec que són l’origen del que ens ha portat fins aquí. Algunes d'elles en to d’autocrítica amb la pròpia CUP.

Som on som perquè hem deixat el relat del procés en mans de CDC. Amb Artur Mas al capdavant, s'han apoderat de la estratègia independentista: han anul·lat l'ANC i altres organitzacions, han desmobilitzat el carrer i han institucionalitzat el procés blindant el lideratge de Mas. Ni ERC s'hi va saber resistir ni la CUP ens vam saber explicar prou bé quan alertàvem d'aquest perill. Aquest canvi de timó és una evidència a partir del 9 de Novembre de 2014. La gestió de la consulta del 9N demostra dues coses: la manca de voluntat de CDC per desobeir i fer un referèndum real, i la consagració del lideratge de Mas. Per part de la CUP, vam comprar massa aviat aquesta pseudoconsulta que només va servir per entronitzar Mas i no vam insistir prou en la necessitat d’un referèndum amb cara i ulls.

A partir de llavors el relat de les eleccions plebiscitàries com a substitutiu del referèndum, s'acaba imposant. Fins i tot a la CUP l'acabem comprant. Amb això no només anem a unes eleccions pervertides pels convergents, sinó que abandonem la bandera del referèndum, que és el que dotava el procés d'aquell sentit de radicalitat democràtica que havia tingut fins aleshores. Durant els mesos posteriors, Mas va tenir paralitzat el procés fins que no es va assegurar una llista que anul·lés tant les entitats sobiranistes com el partit que estava en condicions de guanyar les eleccions. El xantatge sobre ERC va ser brutal. En aquell moment era l'enemic a abatre, i potser ho hauríem d'haver denunciat amb més èmfasis. Una Convergència totalment desfeta, tacada de corrupció i en davallada per les seves polítiques anti-socials, es garantia seguir liderant un procés al que s’havien sumat a contracor.  

L'estratègia de JxS, fruit del xantatge, era un gran error pel procés independentista (els pitjors resultats de la suma CDC-ERC, reconegut pel mateix Junqueras) però una gran operació per salvar Convergència que guanyava temps per refundar-se,. Fer-ho des del poder i a sobre esperar una possible oferta de l'estat. El relat de les eleccions plebiscitàries era un error evident i la prova va ser que els independentistes no vam arribar al 50% dels vots. A més JxS no treia majoria absoluta, i tot i que no hi comptaven, necessiten dels vots de la CUP, que havia dit per activa i per passiva que no investiria a Mas. Aquí està el principal error de la CUP: haver comprat el discurs de les plebiscitàries, és a dir, l'existència d'un bloc del Sí i un bloc del No. En aquest context ben poc serveix que diguem que no investirem a Mas si ja ens havíem deixat col·locar en el seu mateix bloc.

Arribats aquí teníem poc marge de maniobra. Mantenir la coherència o investir a Mas? La primera abocar-nos a unes noves eleccions, la segona deixar-ho tot en mans de Mas i deixar-li la facultat de matar el procés. Cap dels dos escenaris és bo. Pensar que JxS canviaria de candidat potser era subestimar el poder de Convergència. Jo personalment segueixo pensant que cedir el lideratge a Mas és un risc massa gran, de fet, inassumible pel moviment independentista (pensava això i ho segueixo pensant: http://xarxapenedes.cat/lhome-del-pacte/). La CUP ha triat mantenir la coherència. Els motius per a no investir Mas són masses i massa importants. Potser no hem sabut explicar prou bé els nostres mecanismes de decisió. Segurament no ens havíem d’haver assegut ni a la taula de negociacions. No ens hem sabut blindar davant d’uns mitjans interessats en trinxar la CUP. Sens dubte no ens hem mantingut prou units i totes les febleses de la CUP han saltat a la llum durant el debat. No hem controlat el relat des del 9N del 2014 i això ens passa factura. Ara, podem servir de cap de turc si el procés acaba allà on almenys una part de Convergència vol que acabi: en un nou pacte amb l’estat. Les eleccions al març poden ser una oportunitat. No serà fàcil. Caldrà que l’independentisme sigui majoritari i ampliar l’espai de l’esquerra per vincular el procés d’emancipació nacional a la recuperació dels drets socials. Per aconseguir-ho és imprescindible recomposar la CUP i fer-ho ràpid. I tot això mentre li disputem el lideratge del discurs sobiranista a Convergència i tornem la centralitat del procés d’allà on no hauria d’haver sortit: al carrer, a les mobilitzacions, a la gent. Ningú va dir que seria fàcil però encara hi som a temps.